Contes màgics

EL MAG DEL FOC

Sota la capa de la terra, a molts mils de quilòmetres en direcció al seu centre, es troba la bola de foc més espantosa i mortífera que pugueu imaginar-vos, Tot és ple de foc, carbó i cendres. Tot està en continua combustió. Tot crema. El mag del foc n’és el seu emperador. Ell és un home molt gras i molt dèspota que té a tots els habitants de l’interior amenaçats de mort. Sempre porta uns pantalons negres, sempre els mateixos, i se li subjecten gràcies a la seva panxa rodona i lluent.

Per l’escalfor del centre de la terra té unes galtes vermelles com perdigots i unes venes blaves se li dibuixen al coll. Està tan inflat com un globus; de vegades els seus súbdits desitgen que peti, com faria un xiclet. Però ningú fa res en contra d’ell perquè tots tenen molta por. No suporta que les coses se li esquerdin. Per això quan una malifeta li surt de tort, s’estiba els cabells i se n’arrenca uns quants, I, és clar, com que ara el seu cap ja clareja, sembla que porti una samarreta d’un equip de futbol per barret. I es que el mag del foc, com la reta d’habitants de l’interior, té els cabells ben verds.

L’Imperi del mag està organitzat en túnels de pedra rogenca; més aviat, en el regne del mag tot és roig, no sols les pedres, sinó tot. I a ell li encanta el foc. Té un saló central on dormen els efectes del foc. Els incendis estan al fons a mà dreta. De tot tipus, els organitzats per homes despistats que han llençat una burilla, els que han fet les famílies en un dia de diumenge al camp, fent una costellada. I els incendis causats per explosions variades. Enmig hi ha bosses plenes d’incendis provocats expressament per piròmans. Més endavant a mà esquerre té col·locats una pila de sacs de cremades. Les cremades no són gaire maques, són més vermelles que els incendis que són ben grocs.
El mag del foc és l’home més ambiciós del planeta; potser és la seva sed de poder el que l’engreixa, potser no, no se sap del cert, però pesa tres-cents vint-i-tres quilos despullat.

El mag vol cremar el planeta terra. I per aconseguir-ho ha muntat la festa del foc.
Dins els túnels s’han fet fogueres i s’han penjat torxes per les parets de pedra dels passadissos, torxes que fan llums taronges i grogues. Els assistents a la festa se n’han anat a la perruqueria per estar guapos per a l’esdeveniment i llueixen uns cabells verds fluorescents preciosos. Dins la festa, però, n’hi ha un que mana. És el mag, els altres obeeixen.
Arribada l’hora del discurs imperial el mag comença:
-Ajudants!,,,»Me casum la pell socarrimada!» Ajudantots de pa sucat amb oli!
El mag treu foc pels queixals, i mai millor dit, ja que quan s’enrabiava feia flames com si fos un drac. A la fi, dos dels ajudants se li agenollen als peus amb les mans estirades endavant en senyal de reverència.
-Vull que em porteu la filla dels Roig, i vull que sigui demà. Si no anireu a parar al forn de torrar brètols. Ho heu entès? M’heu entès? Sereu pasta de full socarrimada! Sereu trossets de carbó negre i cremat! Sereu cuits a foc lent, que es pateix el doble!
-No!

Els ajudants comencen a caminar de genolls enrere, clavant-se tot de pedretes dins la pell, però prometent que portarien la filla dels Roig a l’interior. Els ajudants. en Zig i en Zag, sabien que per portar aquella nena s’havia de pujar al món de l’exterior. I això era molt arriscat. Els habitants de l’interior podien viure amb molta escalfor, però quan sortien a la temperatura de l’exterior de la terra, havien de portar escafandres per evitar morir de fred. Era una missió fumuda. Però si no ho feien…Ai!
La ira del mag del foc seria pitjor. Segur que moririen cremats. Quin problema més bèstia tenien aquells dos ajudants! A la fi, es col·loquen els equips de sortir fora, no els queda cap més remei. I pugen a un dels supositoris ascensors. Eren uns supositoris de vidre que anaven directament a la superfície de la terra, sense parada a la primera planta, sense parada al mantell.

Un cop a l’exterior, la gent es mira en Zig i en Zag, amb cares molt estranyes. Han sortit enmig de Barcelona, en ple més d’Agost i es passegen vestits de bussos, de totes maneres, això és preferible a que es passegin ensenyant els seus cabells verds. Alguns habitants de la ciutat van amb mitges samarretes i amb uns pantalons molt curts, i ells, dins els vestits de bus, ben calentets. Duen uns escalfadors d’autèntica pell d’Usic, que és una bèstia de l’interior molt peluda, i que els escalfa els peus. Per poder respirar l’atmosfera de la superfície porten unes bombones penjades a l’esquena. Tot això els dificulta els moviments.
Els habitants de l’interior esperen la nena en sortir de la piscina. I la rapten. Aconsegueixen agafar-la amb facilitat, ruixant-la amb un gas que porten per adormir, i li col·loquen un vestit de bus especial per a habitants de l’exterior raptats.

La nena no va despertar-se fins que el supositori de vidre no va arribar al saló del tron del rei de l’interior. I quan va veure tot allò, va estar cridant vint-i- tres minuts sense parar, fins que el mag del foc, amoïnat per tanta cridòria, li va donar una plantofada que la va fer callar de cop.
La nena va començar a sanglotar, i a preguntar per què era allà. I què era allò. I qui eren ells. Tantes preguntes va fer que el mag del foc les hi va contestar totes de cop.
-Mira xata, jo sóc el mag del foc, això és el món de l’interior i com que últimament no tenim gaire feina… Com que tinc sacs d’incendis que… no se’m provoquen. Com que la gent vigila i gairebé no es crema res… Com que els piròmans viuen dins d’un edificis…presons, en dieu, on ja no poden incendiar res, doncs…resulta que jo tinc set-cents bilions de cremades que no surten a l’exterior.
-I a mi, què m’expliques?- respongué la petita dels Roig de manera molt sensata.
-Si el teu pare vol recuperar-te haurà d’incendiar tots els punts d’extracció de combustible fòssil de la terra, i el meu regne continuarà viu, i seré l’amo definitiu i els meus súbdits ni estossegaran prop meu!.
-Tú ets boig com un llum- digué la nena- Tot seguit va vuscar amb la mirada algú no tan boig com el mag.

Va veure en Zig i en Zag, ara sense vestits de bus, amb aquells cabells amples com dits i de color verd. I amb la seva pell vermella i gruixuda com si portessin vestits contra el foc… com es deien…
L’Helena va fer memòria, el seu pare li havia explicat. Es deien vestits ignifugats. Però què importava això ara. Aquell torrat del sol l’havia segrestada i volia que són pare cremés el planeta. Quina bogeria!

El senyor Roig, des de la superfície de la Terra va començar a moure fils per recuperar la seva nena. Pobre home, ja era una mica gran i va quedar preocupadíssim després del missatge rebut dels ajudants del mag del foc:»Crema tot el combustible fòssil o no veuràs mai més la teva filla».
Va mobilitzar tota la policia del país i la Interpol i tot. Havien començat a investigar pensant que era obra d’un llunàtic, però no van trobar cap piròman, tampoc no van trobar cap segrestador, semblava que a la nena se l’hagués menjat la terra.

A l’interior, el mag cada dia estava més cremat. No s’hi calava foc enlloc, i això volia dir que no es feia cas a les seves ordres. Ple de fúria a la pell, i en tenia molta, va reunir-se amb els seus ajudants i els va dir:
-Vull que tots dos sortiu a la superfícies i busqueu al pare d’aquesta xerraire, vull que li dieu a aquest vell xaruc que o crema immediatament tot el que li he manat o cremaré la seva filla- el mag va ensenyar una boca grossa, vermella i plena de dents verdosos…

Per si fos poc, aquella neneta espavilada li començava a revoltar els subordinats, els explicava que un emperador ha d’estimar els seus súbdits i no pas amenaçar-los. En Zig i en Zag ja tenien moltes ganes de sortir a la superfície i conèixer un altre sistema de vida.

-Pobreta Helena- Féu en Zig, que era el qui li havia agafat més estimació dels dos. -La traurem d’aquí. Quan marxem a la superfícies, marxarem amb ella, l’alliberarem.
-Ens la juguem Zig- va dir en Zag molt més poruc. -anirem a parar als forns de cremar coure i són aquells que van a quatre mil graus; de nosaltres no en quedarà ni les pestanyes.
-Això si l’Helena no ens ajuda a escapar… A quedar-nos a l’exterior- En Zig ja somiava amb deixar de ser l’esclau del mag del foc.

En Zig i en Zag i l’Helena van escapar-se amb el supositori de vidre. Dins les parets d’aquell ascensor van fer petar la xerrada. El mag del foc no va adonar-se’n perquè estava molt ocupat menjant-se uns filets d’Usic a l’all cremat, que era l’especialitat culinària de l’interior. Els cuinaven amb cebes i patates cultivades sota terra, eren boníssimes -semblaven patates al caliu- i va afegir-hi moltes salses amb la finalitat d’engreixar-se més encara.
I es que un mag prim mai no hauria estat mai un mag digne de fer por.

Dins l’ascensor supositori, en Zis i en Zas i l’Helena conversaven:
-Quin treball podrem fer a l’exterior, Helena?. Jo només sé rostir patates i ordenar cremades de petites a més grosses…-va fer en Zig
-Jo no sé si… Jo em sembla que tornaré amb el mag i…-en Zag tenia molta por del mag.
-Si torneu i el mag s’adona que m’heu ajudat a escapar, el gran cremador de cremar coure us convertirà en cendres. Sereu fum de Zig i Zag-. La nena havia vist com les gastava aquell mag bordegàs-. Podeu treballar amb el meu pare. Treballa amb les explosions i vosaltres podríeu ajudar a apagar els focs, que teniu la pell…ignifi…ignifu…
-Ignifugada- Sí, és veritat,, com tots els que vivim a l’interior, mai no ens cremem i… però jo sóc guardià del foc. No sabré apagar foc. Tora la vida he calat foc a les coses i…- en Zig era molt responsable, i treballés en el què treballés li preocupava fer-ho ben fet.

-El foc és necessari per viure. Ens escalfa l’aigua per cuinar. Per dutxar-nos és indispensable. És ideal per netejar a fons qualsevol brutícia. Però el foc que crema i destrueix les coses que estimem s’ha d’apagar. Els bombers són els més grans herois dels nostres dies, salven les vides que el vostre emperador, el mag del foc, vol endur-se- va explicar saberuda l’Helena.
-Hem nascut per cremar, per fer foc, no per apagar-lo- digué en Zig
-Però estaves aterrit pensant a morir cremat. Doncs ara tens l’oportunitat d’ajudar el món a combatre els incendis. Els incendis cremen cases i persones i són molt destructius. La nena parlava ben convençuda.
-No ens trobarà el mag a fora?- en Zag continuava escagarrinat.
-Això no ho sabreu mai si no proveu de venir amb mi-.

l’Helena va continuar animant-los i en Zig i en Zag van escapar-se amb la nena cap a la superfície.
Portava molt temps esperant noticies el senyor Roig, i, quan la va veure arribar, va estar molt agraït als dos ajudants, en Zig i en Zag.
A la seva empresa d’explosius va crear un departament especial per apagar focs. En Zig i en Zag van exhaurir milions d’incendis, i després d’un temps a l’exterior el pare de la nena, va fer que els millors metges de la pell se’ls miressin, Després d’un temps, els dermatòlegs van trobar una solució pels dos salvadors de la nena i ells van poder per fi caminar sense el vestit de bus. En Zig i en Zag eren molt eficients en la seva lluita contra incendis. El mag del foc va anar perdent ajudants poc a poc fins que es va quedar tot sol. Avorrit i sense foc.

EL PAÍS DELS OBJECTES PERDUTS

-T’has de fer gran i responsable. No pots continuar perdent les coses, tot val diners i sembla que tu no valoris res del que tens. Escolta, Sara, ara ja tens onze anys, malgrat tot, encara continues perdent de dos a tres objectes diàriament.

Mentre deia això, el meu pare es desfeia el nus de la corbata i s’escarxofava al sofà. Després va mirar-me amb aquells ulls empipats que jo ja li coneixia.

-Diga’m, què ha estat avui?

Va preguntar-me més seriós que un plat de faves.

-Un mitjó vermell amb ratlles blanques i el meu joc d’ordinador. Però pare, et juro que jo no he fet res. Han desaparegut sols, no en tinc la culpa, jo. No sé què passa, dimoni. No sé per què se’m perden.

I el que li deia era tan veritat com que estic viva, us ho ben juro. Llavors vaig posar aquells llavis torçats avall que volien dir «aviat començaré a plorar», i el meu pare va decidir treure ferro a l’esbroncada dient-me amb una mitja rialla.

Està bé, deixem-ho. Llegiré una estona dins del meu despatx. Llavors soparem i… a dormir. Per cert,xata, no diguis tantes vegades dimoni, no deixa de ser un renec…Ah! i promet que seràs més curosa amb les coses. Promet que ja mai més deixaràs que la bruixa que-tot-ho-roba se les emporti i les perdi.

Al cap de cinc minuts va començar a fer-me pessigolles i vaig riure de bon grat. Eren tantes les vegades que les coses s’escapaven soles i es perdien sense saber on, que ens havíem inventat una bruixa que les robava.

El pare estava tan cansat que va anar-se’n a llegir un bon llibre al despatx. Després, vam sopar unes hamburgueses amb «ketxup». La Maria sempre deia que eren «marranades americanes» quan les feia, però a mi em semblaven un menjar super. Després de sopar vaig plantar un petó a la galta per dir-li bona nit i vaig pujar les catorze escales que em separaven de la meva cambra. Anava pensant en les desaparicions.

Jo no creia seriosament que una bruixa les provoqués. Pensava en la possibilitat que fos la Maria, la dona que se’n duia les coses. Des que la mare no hi era, la dona de fer feines es cuidava d’endreçar la casa. I des que ella remenava les coses, aquestes apareixien i desapareixien i, sempre les trobava ella. Llavors… Volia dir això que era ella qui feia que volessin? Amb aquests últims pensaments vaig apagar el llum de la tauleta per anar a fer un son.

A mitja nit estava assedegada. La gola se m’assecava per minuts i gairebé ja no podia ni empassar-me la saliva. Vaig llevar-me per anar a beure aigua. Davant la porta se sentia un soroll de passes, com si un fantasma arrossegués una bola de ferro. «Tens massa imaginació», vaig dir-me. Però vaig entreobrir la porta molt a poc a poc i vaig veure una camisa de dormir blanca amb una dona a dins. La dona subjectava una espelma i la imatge em va fer molta basarda. Tanmateix no vaig voler cridar. Allò era una història emocionant!. On aniria a aquelles hores la Maria?

Estava recollint objectes de la casa. Una sucrera, uns documents del pare, el meu mitjó vermell amb ratlles blanques i el meu joc d’ordinador.

El pare m’havia renyat per haver-lo perdut i en realitat el tenia la Maria. Per què havia de carregar jo amb les culpes? La seguiria.

La Maria va col·locar-ho tot en un mocador de fer farcells i s’ho va penjar a l’esquena. Jo vaig seguir-la. Comprendreu que no tenia cap més remei que protegir les meves coses desaparegudes. Ella caminava escales avall i jo al seu darrere. Però no n’hi havia catorze, sinó…dues-centes trenta-quatre (vaig comptar-les per curiositat, i perquè si un dia havia d’explicar aquesta aventura, era necessari recordar-ne tots els detalls).

Aquella ja no era la meva casa, no sé que era, no sé on dimoni estava, escales i escales cap a dins la terra. N’hi havia tantes que pensava que mai arribaríem a baix. O que baixàvem a l’infern. Quina por que sentia! Però a mi, amics meus, res no m’espanta, ja ho sabeu, de manera que vaig seguir baixant.

No era real aquell món. Jo mai no havia vist tants prestatges tan plens per tot arreu, bé, sí, no vull dir mentides, que si dius mentides ja no saps on és la veritat. Els havia vist en els hipermercats, però allà, les coses eren noves. Jo acabava d’entrar en un món on res no tenia preus, on no se sentia música pels altaveus, ni tampoc hi havia cap senyoreta vestida amb un color llampant que ensenyés els objectes. Allò era un malson.

Malgrat la mancança de persones venedores i de caixes registradores que dringuessin, malgrat la mancança de preus, hi havia una gran varietat de coses: de grans i petites, de lletges i boniques, de colors diversos i transparents: totes molt diferents, bicicletes i vídeos i joies i espanta-sogres i un reguitzell d’altres coses s’amuntegaven sense solta ni volta. En veure els collarets i les polseres vaig pensar que el joier de la mare, el que va perdre de vacances a França, i això em va posar una mica trista. Jo sabia que la mare era al cel, perquè allà és on estan els àngels i ella era el meu àngel.

També hi havia coses sense valor, sabates trencades, mitjons estripats, de tot. Tot allò semblaven objectes perduts. Si no, que carai hi feia una pilota de futbol al costat d’una peixera i d’un rotllo de paper de vàter. Tot era molt estrany, però no vaig tenir por de veritat fins que vaig veure una mà tallada al costat d’una cama .

Vaig fer un xiscle que hauria pogut aixecar un mort de la seva tomba. Sort que la Maria, no es va girar. Llavors, mirant-m’ho bé, vaig veure que eren de plàstic, ortopèdiques vaja, gairebé em poso a riure. Què estúpida, espantar-me d’un munt de plàstic! Vam arribar totes dues a una sala enorme on hi havia molts armaris amb les portes de vidre. Ella encara no m’havia vist i jo trastejava tranquil·la enmig d’aquelles galindaines, més estris, més rampoines, més trastets. Quina tómbola s’hauria pogut muntar amb tot allò, Vaig decidir no perseguir més la Maria i investigar pel meu compte.

Gairebé m’estaborneix un cullerot de remenar la sopa que va caure d’un armari daurat, aquell armari s’assemblava a un armari de caça que tenia l’oncle Antolí, un germà del pare que caçava el senglar, allà dins hi guardava les armes. El cullerot no em va tocar la testa, però em va venir d’un pèl. Després de fer un crit ofegat, vaig mirar-me’l amb atenció, l’armari, no el cullerot eh?.

La seva alçària triplicava la meva i era tan bonic que volia obrir-lo. Vaig haver de forçar el pany, fou senzill. Zap! una estibadeta i la porta es va obrir. A dins s’amuntegaven les coses en un vertader galimaties i el fet d’obrir la porta va provocar que tot caigués a terra. Un terrabastall de mil dimonis. Tenia por que algú m’hagués sentit. Però estava sola. Una baieta se m’havia posat per barrets i quantitat de papers que semblaven apunts de l’escola estaven repartits per arreu. Sense adonar-me’n vaig ficar el peu en un joier de fusta i de caoba. Quan el vaig treure, vaig mirar-me’l de prop. Vaig quedar-me astorada en veure que era el joier de la mare, aquell que va perdre quan jo tenia cinc anys, el que no va tornar de les vacances de París. No m’ho podia creure. Era fantàstic. Com que feia música, vaig decidir d’obrir-lo.

El joier no va cantar, perquè devia estar afònic, però va parlar amb una veu gruixuuuuda.

-Si bellugues la ballarina cap a la dreta tres vegades, tots els objectes del país dels objectes perduts prendran vida.

No sé per què vaig fer cas d’aquell joier, tampoc sé per què vaig anar a parar al país dels objectes perduts, encara menys sé què hi feia la Maria allà dins, però vaig moure la ballarina cap a mà dreta…(a vegades els agosarats són molt irresponsables). En un tres i no res, tots els mitjons, les joies, la baieta i les escombres.., fins el rotllo de paper de vàter, tot va començar a prendre vida. I quina vida! Les coses saltaven de dins dels armaris trencants els vidres per poder trepitjar les rajoles. S’arrengleraven davant el meu mitjó vermell que semblava el rei d’aquell batibull. El meu mitjó (sabia que era ell pel forat que tenia al costat del polze) estava assegut dalt d’una cadira amb recolzabraços semblant a les dels reis. Els seus súbdits, setrills, ganivets, fulls de paper, i tot tipus de coses perdudes, cridaven demanant ser alliberats.

-No vull continuar tallant ceba- deia un ganivet llarg i prim. Vull viure sempre en aquest país. Si aquesta dona -va dir assenyalant la Maria- ens troba, hauré de continuar tallant cebes, tomàquets i culs de cogombre. I no suporto els culs de cogombre, que fan una pudor…

-N’estic fins als cordons d’anar a parar als peus suats dels nens- Deia una sabatilla de fer esport. Vull viure feliç al país dels objectes perduts. No vull que cap humà em rescati. Sabeu que fa amb mi el nen que se´m posa? Sabeu quines marranades trepitja, se’m queden enganxats trossos d’entrepans queixalats? i no us ho dic perquè fins i tot a mi em fa fàstic. Teniu idea de quan embruta, em trenca i em destrossa!

-A vosaltres no se us mengen. A mi em tallen en mil bocins i se’m cruspeixen afegint-hi sal, cridava sense quedar-se enrere una patata enutjadíssima. Jo vaig assistir de lluny a tota aquella revolució de la qual, d’alguna manera, el joier de la mare i jo érem culpables.

-Preneu la Maria. És una de les dones que troba més objectes. Ajusticiem-la… Ja no ens trobarà més- va parlar el que semblava el rei d’aquell aldarull. El meu mitjó vermell estava tan excitat que les ratlles blanques se li bellugaven perillosament, a punt de caure. No és que l’experiència fos res de l’altre dijous, però llavors sí que vaig espantar-me, per mil milions de dimonis peluts, la situació es vessava i semblava incontrolada. A més a més, era cert que la Maria em va perdre el mitjó, i el joc d’ordinador, però no calia que ningú l’ajusticiés per haver-los trobat. Més aviat donar-li’n les gràcies. I per cert, què volia dir ajusticiar? Que se la carregarien? No podia pas ser. Jo l’havia de salvar. Amb la promesa, es clar, que mai més no em tornaria a prendre res, ni a emportar-s´ho sense voler, ni a amagar-ho.

La baieta amb unes potetes gracioses que li havien nascut, s’acostava a la Maria per la banda dreta, per l’esquerra se li acostava l’escombra. Van agafar-la amb els seus braços blancs i estrets com els dels dibuixos animats i van lligar-la a una paret més estreta encara. Els objectes van fer deu passos enrere i començaren a llançar boletes de plàstic contra la pobra Maria, que lligada com estava no podia esquivar-les.

-No trobaràs res del que has perdut- cridaven uns.

-I viurem aquí, tranquils per sempre- afegien els altres.

Els objectes als quals jo havia donat vida, n’havien fet un gra massa. Dimoni! Ells eren coses i havien de servir com a coses que eren i no fer mal a una persona. Encara que per culpa d’ella jo havia rebut algunes escridassades. Però aquelles pilotes, podien fer mal a la Maria…

La Maria estava plorant, quan en vaig tenir els nassos plens, vaig decidir acostar-m’hi.

-Maria…

-Sara! He trobat el teu mitjó de ratlles blanques i el teu joc d’ordinador i…-una bola vermella venia directa, però la va esquivar a temps- els documents del teu pare. Però ja veus, aquesta colla ara no em deixen, em bombardegen amb pilotes, ajuda’m!

La Maria cridava i es removia igual que un ocell engabiat. Vaig deslligar-la a corre-cuita. Les pilotes ara anaven contra mi. Però la Maria era amiga meva, em cuidava, m’esclataven boles sobre la pell, com un pessigolleig,i no em feien mal però eren molt desagradables, se sentien cops terribles i n’hi havia tantes…

Vaig despertar-me suant i gemegant. Sobre la capçalera del llit hi havia un prestatge on guardava una joguina estúpida: el bingo. M’havien caigut totes les boles al damunt i…probablement fou aquest fet el que va provocar el meu somni estrany. Alertada pels meus crits, la Maria va arribar a la meva cambra, va acotxar-me i em va dir:

-Només estaves somiant. Bona nit, ah! i…moltes gràcies per salvar-me dels objectes furiosos.

-Mentre m’adormia pensava en la poca importància dels objectes i la verdadera falta que ens fan les persones.